LA CIUTAT EMMIRALLADA

 

Antigues remors de guerra

no arriben ja a la ciutat:

el riu passa,

sang clara de les venes

que ja es nodreixen

de pau i d’idees de bonança.

Embolcallada en verds, ocres, grocs

o riures de brots

     primerencs,

la ciutat s’estira i s’enlaira,

es despulla a l’hivern

i s’emmiralla:

Els solcs del temps la coronen

Gran Dama de la Noguera,

mentre el Segre espurneja

la fressa de noves vides

prenyades d’història,

futur que llisca,

s’allarga i es multiplica

al mirall

d’aigües bellugadisses.

 

                                 Rosario Curiel.